La família dels sciaènids (sciaenidae) també és present a les aigües del litoral barceloní, tot i que actualment són molt escassos, encara se’n poden veure alguns exemplars, especialment del corball de sorra (Umbrina cirrosa), molt molt rarament algun corball de roca (Sciaena umbra) i pràcticament inexistent a la costa però que encara se’n pot trobar algun mar endins del reig (Argyrosomus regius).

La família Sciaenidae és una de les que acostuma a confondre més a alguns pescadors esportius d’avui en dia, tot el contrari que fa unes dècades, on eren l’objectiu de molts pescadors que els buscaven no només per la seva saborosa carn blanca, sinó també per la mida que poden assolir i la lluita que oferien al ser capturats. A dia d’avui molts pescadors esportius del litoral barceloní rarament han vist un reig o un corball de roca enganxat d’un ham i, tot i que són molt més comuns, tampoc cada dia es veuen corballs de sorra.

I no només eren perseguits pels pescadors de canya, també ho eren pels caçadors submarins, que els perseguien pels mateixos motius però sovint fent estralls amb les poblacions dels confiats corballs de roca.

Tot i que són força diferents entre ells i que tenen costums una mica oposades, moltes vegades són confosos entre ells i fins i tot amb altres espècies.

El nom “corball” el deuen a la corba que els fa el llom, una forma molt característica que els fa ben diferents de la resta de peixos amb qui comparteixen hàbitats. També comparteixen entre ells la mida desmesurada dels otòlits (els óssos que els permeten notar la gravetat, navegar i tenir equilibri i que es troben a l’orella interna del peix). Aquests petits óssos també han estat motiu de la recerca d’aquests peixos, ja sigui per usar-los com amulet, peça de joieria com per suposades propietats curatories. Per exemple s’han trobat restes d’amulets fets amb otòlits de corball en excavacions molt antigues i en algunes poblacions turques fan pols els otòlits dels corballs i els usen per tractar les infeccions del tracte urinari.

El Reig (Argyrosomus regius): És el més gran de la família i pot assolir llargàries força considerables, passant del metre i mig, però habitualment ronda els 60cms. Té una forma allargada i gairebé fusiforme, però amb la característica corba del dors, escates relativament grosses. De color fosc amb reflexes brozejats i amb les aletes amarronades. Té la boca amb les mandíbules pràcticament de la mateixa llargària, amb petites dents en fila. Les aletes no són gaire llargues (no és un peix que acostumi a recórrer grans distàncies ni nedar a gran velocitat) i l’aleta dorsal, tot i ser única, està dividia en dos. Es pot trobar a tota la Mediterrània, però en algunes zones és poc habitual de trobar-lo, com passa actualment al litoral barceloní. Peix gregari que pot arribar a trobar-se tant a profunditats de més de 180 metres com a zones salabroses del litoral.
Com que és una espècie amb un alt valor gastronòmic, també forma part de les espècies d’aqüicultura, tot i que encara no és una de les més esteses.

Corball de roca (Sciaena umbra): Més petit que el reig, molt rarament supera els 60cms. De forma allargada i comprimida, el dors té molt marcada la corba que li dóna nom. De boca grossa i rodona, aquesta està a la part inferior del musell. De color fosc, com de plom i amb reflexes gairebé negres. La aleta dorsal és única, però com la resta de la família està dividida en dos. És molt característica la mida i el color (blanc) del segon radi de l’aleta anal, que es pot veure a certa distància. També és un peix gregari, però aquest difícilment s’allunya de les pedres, doncs acostuma a amagar-se en coves on passen el dia a l’espera de sortir a la nit per alimentar-se de petits crustacis, mol·luscos, cucs i fins i tot petits peixos. Com tota la família la carn és de gran qualitat tot i que força desconeguda degut a que és una espècie molt rara al nostre litoral, ja que aquest és més ric en fons sorrencs i de fang i els punts rocallosos de poca fondària on li agrada viure al corball de roca no són massa extensos.

El corball de sorra (Umbrina cirrosa): De cos més allargat que el corball de roca però amb la corba del dors també ben marcada. És característica la boca d’aquest peix, situada a la part inferior del cap i amb forma rodona, amb una característica barbeta a la punta d’aquesta. Aquesta barbeta li dóna el nom en diferents idiomes a més del nom científic (“cirrosa”), com és el cas de l’espanyol: “verrugato”. La situació de la boca i la barbeta els serveix per alimentar-se remenant els fons sorrencs on viu alimentant-se de petits mol·luscos, cucs i altres invertebrats que troba pel fons. Els colors són molt més vistosos fora de l’aigua que els dels seus parents, però perfectes per camuflar-se per la sorra, amb reflexes platejats i de colors daurats amb línies grisoses que van obliquament per tot el cos. Pot superar els 80cms i passar dels 4kg, però és més habitual capturar-ne exemplars de 25-35cms. És el representant de la família que és comú de pescar-lo a casa nostra, però amb una carn excel·lent igual que la del reig i el corball de roca.

Pesca esportiva:

No existeix cap mètode específic per capturar aquests peixos, són captures ocasionals que es poden aconseguir tant al surf-càsting des de la platja (reig i corball de sorra), com provant sort des dels diferents espigons. Per temptar els corballs de roca hem de cercar fons rocosos especialment punts on hi hagi coves, la pesca al fondal és l’ideal, però això no és ni molt menys cap garantia que allà hi siguin.
Com que no tenen dentadures massa potents no cal emprar fils gaire gruixuts, però si que és recomanable usar cametes ben llargues per poder-los enganyar en els fons sorrencs. Esquers com diferents cucs, petites galeres o crancs són perfectes si hi són.
Els exemplars de bona talla de corball de sorra i reig acostumen a donar una bona lluita, amb una picada característica, doncs com que són peixos que van pasturant pels fons, la picada no és gaire violenta, ja que mengen mentre es desplacen i acostumen a arrossegar els aparells, habitualment destensant les llinyes i confonent en molts casos als pescadors menys experts.

Gastronomia:
Josep Pla va escriure que el corball era el millor peix de la Mediterrània, potser per això era el seu preferit quan havia de triar un peix. Com que no és tant comú com d’altres és força desconegut per la majoria (un servidor s’ha trobat amb una colla de casos de pescadors de canya amb un corball al sarró que no tenien ni idea de què era el que havien pescat). Si tot i no ser gaire conegut és una espècie actualment tan escassa, millor no imaginar, si fos objecte de desig, com estaria la població d’aquests peixos.
Com que la qualitat de la seva carn és excel·lent, no cal trencar-se gaire el cap per cuinar-lo, doncs el millor és poder notar-ne el seu gust sense camuflar-lo amb condiments i espècies, per això no caldrà gaires explicacions per aconseguir una bona recepta per poder-lo cuinar.