La preocupació per la conservació de les espècies no va néixer ahir, ja fa molts anys que alguns reflexionen i treballen en la conservació. El món de la pesca no aliè a aquesta preocupació, doncs li afecta d’una forma molt directa. L’abril de 1960 es va publicar una interessant reflexió sobre aquest tema al butlletí que editava la Societat en aquelles dates. Van passar els anys i tres dècades després es va recuperar aquella reflexió a la publicació “Calada” que editava també la Societat. Trenta anys després (i ja en són 60!) tornem a recuperar-la i malauradament segueix sent d’actualitat: “Desapareixerà el Burret de la nostra zona portuària”?

És ben conegut pels nostres socis que una de les pesques més tradicionals a Barcelona havia estat sempre la del burret, com a prova d’això el darrer diumenge del mes de gener cada any seguim celebrant el concurs del burret, que en aquest 2020 hem celebrat la 80a edició.

Per què aquest peix?

Doncs per que antigament no existien els mitjans actuals per pescar a certes distàncies i la pesca de canya sempre es desenvolupava al port i a les roques del voltant (el llancer o “surfcasting” va venir després), així que per mitjans, proximitat i per la quantitat d’aquests, especialment durant l’hivern, on la majoria d’espècies desapareixien de la zona, aquest petit gòbid era la víctima predilecta dels pescadors de canya, un peix petit però amb una pesca força divertida i de bon gust a taula. L’afició de la pesca de canya va anar en augment continu i els burrets cada vegada es van fer més complicats de capturar (actualment es practica la captura i alliberament en els concursos), això va comportar la preocupació dels pescadors pel futur d’aquesta pesca.
Clar que la prohibició de pescar dins del port fa més difícil de poder valorar la conservació de les espècies que corren per allà, doncs l’escalfament de l’aigua i la netedat actual de la mateixa dins del port respecte fa unes dècades, han fet variar els hàbits de les espècies que per allà corren.
Us deixem la reflexió que ens va deixar un soci (malauradament no podríem dir el nom ja que ens manca informació) ara fa just 60 anys. El futur dels burrets, orades, llobarros, congres, etc. formen part d’aquesta reflexió:

Desapareixerà el gobi de mar “burret” de la nostra zona portuària?

Conforme van succeïnt-se els anys, més augmenta la meva temença de que aquesta espècie piscícola arribi a desaparèixer de la nostra zona portuària, on amb tanta abundància es refugiava. Dic això per que cada vegada són més minses i de menor mesura les captures.
Considerant els abusos que poden influïr en aquesta emigració, dedueixo que el principal motiu són els mateixos pescadors, ja que la pesca d’aquesta espècie – que bàsicament coneixem amb el nom de “burret” – no s’atura en tot l’any, veient-se aquests peixos privats de tranquil·litat contínuament, fins i tot en èpoques de fresa.

Pescar el burret resulta molt distret i això fa que augmenti contínuament el nombre dels que a ell s’hi dediquen i que en la seva majoria ignoren les conseqüències d’una persecució tan contínua. N’hi haurà prou amb que un s’aturi a pensar que cada burret capturat deixa de fecundar-ne a centenars.

Pel meu enteniment s’imposa aplicar una aturada per la pesca d’aquesta espècia durant els mesos que els ictiòlegs considerin més adequats per a ala seva reproducció.

Segurament hi haurà els qui no estan d’acord amb mi i em titllin de pessimista, però en canvi silenciaran que molts dies la pesca d’aquests peixos és gairebé nul·la i que la seva mesura és cada vegada més petita dins la nostra zona portuària.
Passa quelcom semblant amb altres espècies piscícoles, tot i que no de forma tan acusada, com a conseqüència de ser pescats en èpoques perjudicials per al seu desenvolupament i reproducció. Recordo que anys enrere cada espècie tenia la seva temporada de pesca i no precisament determinada per una llei, si no establerta pels mateixos pescadors al dictat de l’experiència adquirida. Aquest sistema ja representava una veda, de caràcter voluntari, que era sorprenentment i rigorosament observada, potser per que la quantitat de pescadors era tant reduïda que hi havia peixos per a tots. Ara les coses han canviat força, són tants els pescadors que només una llei, aplicada amb totes les seves conseqüències podria tenir efecte.

Era costum durant els mesos d’hivern practicar la pesca al “cau”, es a dir entre les escletxes de les roques del “Rompeolas” a la recerca de bròtoles, congres i altres espècies que tenien allà el seu cau. A la primavera els pescadors dels nostres molls i “Rompeolas”, es dedicaven amb freqüència a la salpa i quan venia l’estiu fins el mes de novembre, dins de la varietat de peixos que en aquella època podien dedicar-se, preferien pescar l’orada. Actualment tot ha variat: qualsevol moment o època és considerat propici per la pesca de l’orada, el llobarro, etc. No importa el fred, ni la pluja, ni el vent, ni el dia, ni la nit, qualsevol moment és bo (per sort no per a tots) per donar batalla als peixos, amb el que sembla que sigui una mania persecutòria cap a tot allò que tingui aletes natatòries.

Seria convenient que tots pensin una mica en el que acabo d’exposar, fer donar-se compte de les desfavorables conseqüències que pels mateixos pescadors suposen aquests tan desencertats comportaments. És del tot convenient observar els lapses de temps que cada espècie necessita per a la seva reproducció; qui no estigui informat d’això farà bé en deixar-se aconsellar dels més experts, i tinguin per segur, que és l’única manera de que tots puguem treure peixos i divertir-nos. Ja sabem que “cada cosa al seu temps”, i la pesca no és una excepció.

Un pescador.

Doncs això, reflexionem…
Salut i bona pesca! (quan es pugui)