Boga (Boops Boops) La Boga (Boops boops) és el més petit dels espàrids, i tot i que la seva forma és molt més allargada i menys comprimida que la resta de la familia, els seus parents més propers són l’orada (sparus aurata), el sarg (diplodus sargus), el besug (pagellus bogavareo), el pagell (pagellus erythrinus), la salpa (sarpa salpa), etc.

Boga (boops boops)

Distribució i hàbitat:

Les bogues són peixos pelàgics i viuen en bancs, que els podem trobar a tocar de superfície o fins a profunditats superiors als 100 metres, i els podem trobar tant les nostres platges, esculleres i ports. És present a la Mediterrània i a les costes orientals de l’Atlàntic.

Mesures:

Pot arribar a superar els 30 centímetres, però la seva mida habitual no acostuma a superar els 20.

Morfologia:

La seva boca és molt petita i amb una sola fila de dents a cada mandíbula i els seus ulls són molts grans amb relació amb el seu cos. La coloració del dors és de color entre blavós i verdós i els costats platejats amb reflexes daurats. Com la resta dels espàrids les seves escates són relativament grosses i molt marcades.

Alimentació:

La boga és un peix omnívor, tant pot alimentar-se de petites algues com de petits vertebrats. Pesca esportiva:

És un peix molt comú a les costes barcelonines, malgrat que no és un peix gaire valorat comercialment. La millor època per pescar-la és als mesos estivals, quan l’aigua és més calenta, però també en podem trobar als mesos d’hivern. La boga és el peix amb que s’inicien molts pescadors esportius a les nostres costes, especialment els més petits, ja que és fàcil de capturar a “punta de canya”, doncs els exemplars joves acostumen a trobar-se a pocs metres de la costa formant considerables moles que, amb una mica de traça se’n poden capturar una bona quantitat.

Les tècniques més habituals per la pesca amb canya de la boga són les següents:

Al fondal amb boia o flotador:

Amb canyes de certa llargada i amb cimes fines, ja sigui amb models de “bolonyesa” amb anelles i rodet com amb models de “coup” sense anelles ni rodets. Amb diferents tipus d’esquer, com petits cucs, bocins de sardina, pasta de pa o petits trossos de llagostí podem temptar-les. Com que acostumen a alimentar-se a mitja fondària, acostuma a ser més efectiva la pesca amb una boia o flotador que no pas la pesca amb plom. Per poder aconseguir una bona quantitat de bogues, és important brumejar bé la zona de pesca, ja sigui amb una pasta feta amb pa i olis de sardina com amb pasta de sardina triturada amb pa ratllat i anar llençant-la regularment per mantenir sempre el banc a prop dels nostres hams. La podem capturar amb facilitat dins dels nostres ports i a les nostres esculleres amb aquestes tècniques. Al llancer:

Tot i que no és un peix buscat pels pescadors de llancer i que acostuma a ser més una espècie no desitjada (la seva voracitat i la seva nombrosa presència acostuma a ser una presència molesta, ja que acaba amb l’esquer destinat a altres espècies, netejant els hams de certa mida ja que amb la seva petita boca és difícil d’enxampar amb hams destinat a espècies més grans) també és una captura habitual si s’empren hams de petita mida i esquers relativament “tous” i fàcils d’empassar per aquest petit espàrid.

En moltes ocasions es busca la seva captura per utilitzar-la d’esquer per la pesca de peixos depredadors, com ara el llobarro (dicentrarchus labrax), el lliri o tallahams (pomatomus saltatrix) o el congre (conger conger).

Gastronomia:

Com que no és un peix massa apreciat per la seva carn, no s’ha treballat massa en la seva elaboració i s’acostumen a cuinar fregides i de vegades escabetxades.